El primer trimestre del 2026 ha estat marcat per una dualitat clara: una primera meitat amb un to positiu, amb un mercat que va mantenir l’apetit mostrat el 2025, seguit d’un canvi d’escenari brusc a partir del 28 de febrer, data en què els Estats Units i Israel van llançar una ofensiva militar conjunta sobre l’Iran. Aquest esdeveniment geopolític va alterar de manera significativa les perspectives macroeconòmiques globals, va disparar els preus de l’energia i va generar una onada de volatilitat als mercats financers que es va prolongar durant tot el mes de març.
En l’àmbit de la política monetària, el Banc Central Europeu (BCE) va mantenir sense canvis els tipus de referència en el 2,0 % a la reunió del 19 de març, en línia amb les expectatives del mercat. La institució que presideix Christine Lagarde es troba davant d’un dilema cada cop més complex: el repunt del preu del petroli i el gas derivat del conflicte a l’Orient Mitjà amenaça de revifar les pressions inflacionistes a l’eurozona, fet que dificulta qualsevol moviment addicional a la baixa en els tipus. Quant a la Reserva Federal americana (Fed), també va optar per mantenir els tipus de referència en el rang del 3,50 %-3,75 %, un to d’espera que el mercat va interpretar com un senyal que el cicle de baixes podria quedar interromput durant més temps del que es preveia inicialment. La inflació subjacent als EUA, mesurada pel PCE, se situava per sobre del 3 % a començament d’any, la qual cosa, unida al xoc energètic derivat de la guerra a l’Iran, ha allunyat qualsevol expectativa de retallada de tipus en el curt termini. A aquesta complexitat s’hi suma el soroll institucional entorn de la Fed, amb la incertesa sobre la continuïtat de Jerome Powell en la presidència, fet que genera certa desconfiança addicional dels inversors en la institució. La durada del conflicte serà clau per dibuixar l’escenari de creixement i inflació dels mesos pròxims, i l’estagflació és un dels riscos latents més grans en aquest sentit.
Als mercats de renda fixa, en el cas europeu, els trams curts de la corba van experimentar un repunt notable de les rendibilitats, reflex de les expectatives creixents que el BCE es podria veure obligat a revisar a l’alça els tipus si el xoc energètic es trasllada de manera persistent a la inflació. El bo alemany a deu anys va repuntar fins al 3 % des del 2,85 % de començament d’any. Aquesta dinàmica d’alça generalitzada al llarg de la corba, pronunciada en el tram curt, va provocar caigudes generalitzades en les carteres conservadores. D’altra banda, els diferencials de crèdit corporatiu, especialment els de menys qualitat (high yield), van repuntar en fins a més de 100 punts bàsics, reflex de l’aversió més gran al risc dels inversors. En el cas del deute espanyol, la prima de risc respecte al bo alemany va mostrar certa resiliència i es va mantenir en nivells molt continguts. A l’altre costat de l’Atlàntic, la rendibilitat del bo nord-americà a deu anys repuntava al 4,32 % des del 4,17 % anterior. En aquest context d’incertesa, continuem amb una visió prudent en renda fixa, amb durades curtes i preferència per emissors de màxima qualitat creditícia.
Als mercats de renda variable, després d’un molt bon començament el gener i la primera meitat de febrer, l’esclat del conflicte a l’Orient Mitjà portava els índexs a rendibilitats negatives el primer trimestre. Així doncs, l’Eurostoxx 50 va tancar el trimestre amb caigudes del -3,83 %, l’S&P500 reculava un -4,63 % i el Nasdaq pràcticament un -6 %, també penalitzat pel mal comportament de les companyies de programari, conseqüència del risc que representa la intel·ligència artificial per a alguns negocis. D’altra banda, atesa l’alta dependència energètica de la indústria alemanya, la borsa de la potència europea principal s’ha comportat especialment malament aquesta primera part de l’any. El sector clarament afavorit va ser l’energètic, en què les companyies petrolieres van registrar revaloracions fortes davant l’encariment brusc del cru, que passava de preus inferiors a 70 dòlars el barril a tancar el trimestre en 118 dòlars.
El conflicte a l’Orient Mitjà ha posat de manifest la fragilitat de l’escenari d’estabilitat aparent que els mercats descomptaven. La interrupció parcial del trànsit a l’estret d’Ormuz –per on circula aproximadament el 20 % del comerç mundial de cru– ha impactat de manera directa sobre els costos energètics, amb el risc de traslladar-se a una inflació més persistent del que es preveia tant a Europa com a la resta del món. L’FMI ja ha revisat a la baixa les previsions de creixement global per al 2026, alhora que ha elevat les expectatives d’inflació. En el cas de l’eurozona, el creixement també s’ha vist revisat a la baixa, si bé els vents de cua estructurals continuen presents: l’impuls de la despesa en defensa –amb la creació d’una capacitat militar europea pròpia en marxa–, els programes d’inversió en infraestructures a Alemanya i una demanda interna que, en cas que l’ocupació es mantingui en uns nivells raonables, pot exercir de factor de compensació. Espanya, d’altra banda, continua mostrant un dinamisme superior a la mitjana europea, amb una economia que encadena diversos trimestres de bon comportament gràcies al consum i el turisme.
En aquest entorn de màxima incertesa geopolítica, amb els preus del petroli disparats, els bancs centrals condicionats pel dilema inflació-creixement i unes valoracions d’actius que continuen sent exigents en termes històrics malgrat les correccions del març, reafirmem la convicció en una gestió conservadora i diversificada. La concentració elevada del deute públic en les economies desenvolupades principals i els múltiples focus d’inestabilitat geopolítica oberts continuen sent arguments sòlids per mantenir la prudència. En aquest context, el pla conservador Surnepensió Renda Fixa ha obtingut una rendibilitat de -0,44 % en el trimestre, la del pla prudent Surnepensió Mixt ha estat de -0,58 % i el pla dinàmic Surnepensió Renda Variable ha destacat per una rendibilitat positiva del +1,07 %.
